Vos deixe ací aquest video que hem va agradar molt i volia comparti-lo amb vosaltres. :)
http://elcomercio.pe/actualidad/1621757/noticia-conmovedor-poema-amor-hombreobsesivo-compulsivo-video

A tots i totes,

Estudiantes i estudiants, 

Tot i que la nostra assignatura ja ha acabat, anem a deixar obert el nostre blog per tal de que puga seguir sent un lloc d’encontre i un espai –voluntari- per a seguir d’alguna manera aprenent junts. 

Dir-vos que ha estat una satisfacció compartir l’espai de l’aula amb totes i tots vosaltres i transportar-lo més enllà dels murs que la dibuixen... 

Agrair les valoracions, crítiques i reflexions (positives, negatives o constructives) rebudes en torn a les classes, la meua tasca i especialment, per la valoració entorn a l’aprofitament dels continguts i activitats. Gràcies per l’esforç i per la participació generalitzada, per les vostres aportacions i per compartir tantes reflexions, crítiques i plantejaments...

   “ (...) ensenyar és un acte creatiu, un acte crític i no mecànic. 

          La curiositat de  professors i alumnes en acció, es troba 

   en la base d’ensenyar-aprendre”.

per tot un plegat d’ anècdotes compartides, de la il•lusió posada en les fotografies, les experiències relatades; desitje que la imaginació sociològica ocupe un lloc en el camí de la “construcció” personal, acadèmica i professional de cadascuna i cadascú de vosaltres. 

Res més, a setembre us convocaré per tal de preparar l’ exposició fotogràfica. Passeu molt bon estiu. 

 “L’educació és una obra d’art” 

 Freire, Pedagogia de l’esperança 

Eli

 Vos deixe un regalet,
 https://www.youtube.com/watch?v=GjKWoP6uV2o 

Tan sols cal un poc d'equilibri.

EQUILIBRI

L’escala fosca del desig no té barana.

Maria-Mercè Marçal

Cada vespre es balanceja suaument sobre el buit. A poc a poc, amunt i avall, enganxant el cos ple de blaus al trapezi que la manté viva. No pot, però, mantenir aquell ritme suau durant massa estona i de seguida ha d’iniciar la sèrie d’exercicis. Davall d’ella, el públic descriu un gran cercle en forma de diana i murmureja expectant. La trapezista és l’escollida, la perla més valorada, l’estrella de la nit. L’única capaç de fer la més gran de les piruetes amb cara d’àngel o cos de purpurina.

         Comencen les primeres cabrioles. Una, dues, tres, quatre i fins a set de seguides. El dolor creix però ella el dissimula. La concurrència xiscla: “Quina joia!”. Els més menuts, fins i tot, ploren d’una manera que es confon amb el riure i que provoca estranyes ganyotes en la cara dels infants. L’amo del cric, gros, amb bigot i frac, també ha baixat a l’arena i es mossega les ungles amb aquell moviment nerviós que no ha arribat a controlar mai. Darrere seu, el domador de tigres de Bengala, el que aconsegueix que les feres s’amansisquen amb un sol cop de fuet, creua els dits. Més enllà, el pallasso de les dues cares oposades colpeja neguitós el barret de goma sobre els amples pantalons de quadres blaus i taronja. Tots es deleixen per veure quin extrem és capaç de temptejar. Fins i tot els taquillers i els acomodadors han aturat la feina per a enlairar la vista al cel, a l’infinit, on la trapezista es juga la vida intentant descriure el cercle perfecte sobre el buit.

         A les llargues vesprades d’assajos sempre l’encoratgen. A cau d’orella li xiuxiuegen “ets una gran trapezista” i “encara podries anar més lluny” i acaben amb un “vinga, dóna-ho tot, fes-ho!”. Aquesta pressió esgota la trapezista, però alhora li sembla que si tanta gent li ho diu deu ser perquè no s’esforça prou. Hauria d’assajar més? Li hauria de dedicar encara més hores a aquell moviment tan compromès i delicat i alhora tan sec i dolorós  amb què faria embogir l’audiència? I mentre ho pensa,  es planteja si podrà suportar tot allò i si definitivament s’atrevirà a fer el salt endavant. Sobretot quan, com ara, es troba allà dalt, tota sola, entre la vida i la mort, i sota el cel ennuvolat i gris que divisa pel zenit de l’envelat de color porpra estampat amb estels de cinc puntes daurades.

         “Avui ho faré, avui ho intentaré” i els moviments es fan més durs, més salvatges, més intencionats. S’enlaira i pren força reculant fins al límit. El públic s’anima i el xivarri creix emocionat. S’atura en sec, i la gentada fa un silenci que en qüestió de mig segon esdevé un clam eixordador: “Més, més!” i “Vinga, tu pots fer-ho!”. Els acomodadors ja no saben on posar-se les mans de tan eufòrics, l’amo del cric i el domador s’abracen oblidant velles disputes i el pallasso de les dues cares oposades deixa de colpejar neguitosament el barret de goma contra els pantalons de quadres blaus i taronja per agitar-lo en l’aire una vegada i una altra.

         L’envelat emmudeix. La trapezista es deixa anar i llisca com una delicada ploma entre el no-res. Tot sembla aturar-se en una pausa còsmica. Lentament fa una tombarella mentre descriu un vuit amb els braços i les cames. Els espectadors es congelen, els acomodadors es congelen, l’amo del circ es congela, el domador es congela, el pallasso de les dues cares oposades es congela, fins i tot la suor que projecta la trapezista queda glaçada a l’infinit. Enfronta el doble mortal, es deixa caure a terra, esmorteix el cop amb les cames delicades i... tatxín! Obri els braços i fa una reverència elegant. Després somriu i es mossega els llavis inflats.

         El circ tremola amb l’exercici de la trapezista, la banda toca cançons de festa i xerinola, l’amo es palpa la butxaca, el domador plora i el pallasso de les dues cares oposades llança el barret i l’aire. La trapezista calla, mira cap a la grada, fa mitja volta i marxa cap a la caravana.

         L’endemà la televisió estatal difon les imatges del marit. Un llençol blanc cobreix el cos estés enmig d’un bassal de sang al sofà de la caravana. El mànec d’un ganivet de cuina li sobreïx a l’altura del coll. Al volant de l’automòbil, la trapezista somriu amb els llavis inflats mentre mira de reüll la filla de tres anys que juga innocent amb un ós de peluix al seient de darrere. “Per fi m’he atrevit”, pensa. “Per fi ho he aconseguit”.

SARRIÀ, X. (2008): “Històries Del Paradís”. Bromera. Alzira

Els problemes de la nostra vida personal ens condicionen dia a dia. Personalment pense que el pitjor que pot passar-li al esser humà, és que un altra persona et faci sentir menuda, insignificant, dèbil, fràgil, inculta... que altra persona creixi, acosta de enfonsar la nostra autoestima o inclòs la nostra vida, totes aquestes coses ens impedeixen aconseguir complir els nostres somnis, ni tan sols pensar-ho.  Però per a una persona, tant home com dona, és molt complicat veure la realitat quan es troba en aquesta situació.

Aquesta història, te un final més o menys obert i deixa que cadascú, amb la seua imaginació acabi aquest relat... La trapezista a pesar de ser l’estrela del circ durant molt de temps, mai s’havia atrevit a realitzar aquest espectacle...però pot ser pels crits emocionats del públic, o per la cara de sorpresos dels seus companys, o simplement perquè ella es veia en forces... no importa el perquè, ho va aconseguir... i seguidament tota aquesta eufòria, la força i la valentia que tenia, la va portar a acabar amb la vida del seu home. A pesar de que això comporta unes conseqüències, ella ara sap que ha col·laborat en que la seua nena tinga l’oportunitat de ser feliç. 

"La violencia está por todos lados"

Cuando el pueblo no tiene nada que perder su única salida es la lucha obrera...
La violencia simbólica que los que creen ser autoridad utilizan en el día a día en contra de las personas humildes no es natural... Es represión...
La verdad nunca va a ser contada por las voces dominantes...

DISFRUTAD ESTAS VOCES QUE CUENTAN VERDADES...

Rigor

Intereconomía quiere comunicar una información verdadera, rigurosa y coherente en la acreditación de los hechos y la argumentación de las opiniones, respetuosa con las personas e instituciones, con sus bienes y derechos, al tiempo que desea contribuir a desterrar cualquier forma de engaño, mentira, falsedad y manipulación de la vida social y, en especial, de la política.

http://www.youtube.com/watch?v=pumuSRK22w4

“De la servidumbre moderna” comentari critic

“De la servitud moderna és un llibre i un documental de 52 minuts produïts de manera totalment independent; el llibre (i el DVD que conté) és distribuït gratuïtament en alguns llocs alternatius de França i d'Amèrica Llatina. El text va ser creat a Jamaica a l'octubre de 2007 i el documental va ser acabat a Colòmbia al maig de 2009. Existeix d'ell una versió en francès, en anglès i en espanyol. La pel·lícula ha sigut elaborada a partir de fragments malversats de pel·lícules de ficció i de documentals.

L'objectiu central d'aquesta pel·lícula és posar al dia la condició de l'esclau modern en el marc del sistema totalitari mercantil i donar a conèixer les formes de mistificació que oculten aquesta condició servil. Va ser concebuda sota l'única intenció d'atacar de front l'organització dominant del món.”

Així es com comença el text on els autors defenen i expliquen la producció d’aquest documental. Un treball clarament crític i ofensiu contra el sistema mercantil actual, al que vol nomenar sistema totalitari mercantil. El documental descriu perfectament com estem immersos en un mon super-controlat per el sistema, on el mercat, les multinacionals i el capital manen sobre totes les coses. La religió, els estats, la publicitat o la televisió son una forma més de control social que permet que aquest sistema siga funcionant, doncs aconsegueix que siga’m esclaus de la pitjor classe, dels que no saben que son esclaus.

Els autors no s’amaguen a l’hora de difondre quines son les seues conviccions, quina es la seua forma de entendre el món. Es tracta de dur la critica a aquest sistema allí a on no arriba, que es propague i que la gent reaccione segons crega convenient. Ha sigut tatxada de incitar a la violència, però més enllà d’açò tracta de fer consciencies critiques per a formar militants que en un futur puguen dur la revolució tan necessària al món. No dona claus, no tractar de imposar un forma de fer-la, no pretén ser la bandera de cap moviment, només exposa una visió del món.

Però, es realment així? Esta clar que estem immers en un sistema mercantil i capitalista, però, esta tan controlada la societat? Som realment esclaus? Jo pense que si. La societat necessita alliberar-se de tot tipus de dogma, de tot tipus de control que ens imposen. Com fer-ho? No ho se, però segurament aquest tipus de documentals a cinefòrums on es discutisca la rellevància o no d’aquest es una forma de ser crítics, de caminar cap a una millora, de replantejar-se el món. El que si que es segur es que necessitem un canvi, un canvi que ens dugué cap a una humanització del món, si humanització. Hem de trobar-nos com a espècie per a tractar de ser millors, de conviure com a espècie amb l’entorn d’una forma mes saludable i que ens beneficie a tots i no nomes a uns quants.

Aquest documental es una ferramenta per plantejar-se totes aquestes coses, es una ferramenta per a apoderar-se, per reconèixer d’on be la ràbia i la impotència que a sovint sentim. Ara es qüestió de difondre-ho i treballar des del local per arribar al  canvi global. Pot ser siga molt ambiciós, però una vegada em digueren que per arribar al quart escalo tenia que plantejar-me arribar al sisè.

Carles Romero Falomir

Documental: http://www.youtube.com/watch?v=KjXN_qFyIrI 

Olga Vila. El sexisme.

Hola xiquets i xiquetes, soc Olga Vila. He tingut alguns problemetes amb açò del blog i com no trobava una altra solució he decidit penjar el meu comentari des d’aquest correu.

A si vos deixe la  meua reflexió sobre el sexisme en els mitjans de comunicació. Un beset!!

·         VIDEOS D’ANUNCIS SEXISTES

-          http://www.youtube.com/watch?v=vYdos8gvLp8

-          http://www.youtube.com/watch?NR=1&v=AXy5jQCD2kI&feature=endscreen

-          http://www.youtube.com/watch?v=cOmB4RM2Wfg

·         REFLEXIÓ PERSONAL

Per a començar la meua reflexió sobre el tema del sexisme vaig a tractar d’explicar l’existència i els errors des de un punt de vista lingüístic, ja que crec que hi ha una gran confusió sobre alguns termes i crec que es el més important per a començar a que aquest fet desaparega. Existeix una gran confusió entre els conceptes “sexe”, “gènere” i  “sexualitat”. El sexe es lo que fisiològicament diferencia al homes de les dones, la sexualitat fa referència  a l’orientació sexual d’una persona, es a dir, el sexe per el qual et sens atret, i per últim , el gènere que fa referència al papers socials que s’atribueixen a cada sexe en un moment de la història. Des de el meu punt de vista, la confusió entre sexe y gènere, entre el que ve determinat per la naturalesa y entre el conjunt de rols establerts, es el que provoca aquest els problemes de gènere , ja que la societat patriarcal mos ha intentat fer creure que a cada sexe li corresponga un determinat gènere.

Segons dicta la doctrina patriarcal, una dona ha de ser dolça, passiva, submisa, generosa, compromesa, obedient, feinera, responsable y cuidadora de tot el que li envolta; y a un home se li ha de considerar dur, competiu, ambiciós, fort, insensible, laborable y cap de la família. A demés d’aquests adjectius que caracteritzen als diferents sexes, també se li atribueixen una sèrie d’espais i d’accions a realitzar, com per exemple, una dona te que realitzar les tasques domèstiques de la casa (netejar, cuinar i cuidar de la seua família), en canvi, un home ha de treballar per aconseguir un salari que serà la única font de financiació de la família. Açò ho podem veure reflexat en l’anunci que he publicat per a fer referencia a aquest tema.

En aquest punt es on jo observe el gran problema, ja que si no compleixes un dels requisits que estan assignats al teu sexe es quan comencen a tractar com a essers diferents que no s’ajusten a lo que deuen ser, generant en ells un gran conflicte intern i un sentiment d’exclusió. Per exemple, si un xiquet juga amb ninos o una xiqueta juga a futbol, ja es una “marimaxo” o un “mariquita”.

Normalment s’ha cregut que la dona es l’única que sofreix per no ajustar-se al rol que se li adjudica, però també hi ha homes que sofreixen per el mateix i volen escapar d’aquests estereotips que s’han marcat a lo llarg de la história.

Mots xiquets i xiquetes, ambdós sexes, sofreixen per aquesta cuasa. Moltes vegades pot ser mes dolent que el que pensem, pot arribar a sofrir-se bullyng, marginació, i en casos molt extrems, suïcidis.

Cal preguntar-se que qui es el responsable d’aquest problema, i des de el meu punt de vista aquest problema esta causat per àmbits molt clars  i de gran èxit com son els mitjans de comunicació, que avarca des de anuncis fins a programes televisius. Els anuncis sexistes sempre han sigut freqüents, i per això jo e volgut ressaltar tres anuncis televisius on es veu clarament els rols marcats per una societat patriarcal. La influencia d’aquests cada vegada es més freqüent, sobretot en la televisió i cada vegada més en internet, per lo tant lo que es deuria fer es cuidar aquests aspectes i evitar que s’emeten aquests rols predeterminats que no fan altra cosa que fer més gran cada vegada la desigualtat de sexe. 

Per a finalitzar, jo hem planteja aquesta pregunta: ¿es just que qualsevol persona sofreixi a causa de falsos models que s’han creat en la societat depenent dels sexe?¿es justa la mirada desigualitaria que sofreixi aquestes persones?

Tant homes com dones deguem lluitar contra aquesta mirada i deguem lluitar per a desfer aquestes barreres sexistes, ja que tots som persones i mereixem tindre un tracte igualitari. 

Somos lo que comemos

Está es una de las razones por la que me da asco mi trabajo

http://www.youtube.com/watch?v=7UkpJpenw5o&oref=http%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3D7UkpJpenw5o&has_verified=1 (ojo sensibles)

Producción en masa para consumo en masa, tratar personas y animales como objetos.

Ahora voy a cubrir un cumpleaños, a llenar a los niños de un ratito de felicidad pactada, mientras se empapuzan de patatas, mierda coronitas y publicidad.

¿Es qué nadie piensa en los niños?

Diez educadores sociales mediarán en los centros IES más conflictivos

Diez educadores sociales mediarán en los centros e IES más conflictivos

Educación duplica la plantilla de trabajadores para el curso que viene y convoca por primera vez el concurso oposición con sesenta y ocho plazas en la oferta

 

http://www.granadahoy.com/article/granada/144464/diez/educadores/sociales/mediaran/los/centros/e/ies/mas/conflictivos.HTML

 

 

Los que escriben la Historia

http://www.youtube.com/watch?v=UKGP2G6dQ3k

Dejando de lado que el vídeo habla por sí solo, querría hacer un breve inciso.

Aquellos a los que dan la espalda los antidisturbios son aquellos a quienes protegen.
Aquellos que verán legitimadas todas sus palabras y hechos.
Aquellos que mantienen a flote al Papi Estado.
Aquellos a quienes dan la espalda los antidisturbios son los hijos y padres de esos otros que escribieron y escribirán la Historia.

¿Qué dirán de nosotros en los libros de texto?

¿Xenofobia y clasismo? Anuncio seguro moto Línea Directa

Seguros de moto Linea Directa - Metro 25 - YouTube

Las dos caras de la moneda

Las dos caras de la moneda

http://www.teledocumentales.com/la-doble-cara-de-la-moneda/

Somos esclavos de un dinero inexistente, conseguirlo y acumularlo son las principales funciones de todo ciudadano inmerso en la economía global. La moneda condicionada como necesidad nos revela su función de control en el equilibrio social, fomentando competiciones entre ciudadanos que tiene como respuesta grandes abismos de desigualdad entre las retribuciones que tienen los expertos en la maquinaria monetaria y los que intentan seguir el ritmo económico haciéndoles adictos a un dinero ficticio. Si el fin es el dinero no hay medio que impida su obtención para su consiguiente acumulamiento, proceso dentro del cual no es necesario emplear esfuerzo si tienes los medios adecuados por supuesto. Esta lógica nos muestra que el dinero no puede concebirse como un valor estándar, sino más bien esta específicamente pensado para descompensar la balanza. Lógica que se encarga también de inducir la idea del dinero como categorizador social.

Pero dentro de esta sociedad también se despierta la conciencia, la visión real y las convicciones de que se puede salir de su círculo viciado por una economía beneficiada por el egoísmo humano. Entre estas conciencias se encuentran el nacimiento de iniciativas de intercambio, no solo de objetos materiales, si no de tiempo, se trata de darle la importancia que merece el tiempo mediante intercambios en los que ambas partes salgan beneficiadas, los llamados bancos del tiempo. El dinero ya no debe fijar el valor de las personas, puede verse como una herramienta de movimiento social comunitario la cual crea ambiciones paralelas no asociadas con el dinero, si con la ayuda y el progreso personal. Estas iniciativas extendidas por países europeos como Francia Inglaterra o España (por cierto, Barrio de ruzafa, literato Azorín nº 39, bajo) tienen cada uno su sistema, puede crearse mediante los bonos de retribución de las ayudas o mediante el trueque directo de objetos pero en cualquier caso de una forma equilibrada acorde con la ayuda prestada y actuando dentro de las posibilidades individuales. Se puede concebir también como un elemento reintegrador ya que tiene contacto con la realidad mediante la ayuda y se comienzan a ver iniciativas de reinserción instituciones penitenciarias o de ayuda social. El tiempo vale más que el dinero para quien no lo puede comprar.

Una nueva forma de ver la economía como un elemento distributivo no dominante, crea movimientos sociales (mercados de trueque, bonos de ayuda, talones de tiempo…) que fomentan la participación comunitaria dándole un sentido de interrelación humana.

El dinero ataca la realidad creando una esclavitud escondida, esto es un contraataque directo al egoísmo monetario. 

10 mujeres contra el olvido

10 mujeres contra el olvido

http://mmedia.uv.es/buildhtml?user=jjordan&name=10mujerescontraelolvido.mp4&path=/

La opresión del pensamiento, esto es lo que sufrieron las 10 mujeres que se nos presentan en el video, encarceladas durante el franquismo por motivos de libre expresión, reunión, manifestación y reivindicación. Mujeres que en el momento cumplían entre 17 y 23 años las cuales de un día para otro vieron como sus derechos que tanto defendían desaparecían ante un poder contra el que no podían luchar, el peso de una balanza rota por un extremo, utilizando como herramienta el miedo y la fuerza. Nos encontramos ante la radicalización del afán humano por controlar y homogenizar hacia un único sentido el destino de las personas y su crecimiento social, castigando la diferencia y la diversidad de creencias e ideologías. Castigo el cual abre una brecha en las personas que se salieron de la línea y que aun en el tiempo macha su currículo social quedando fuera del círculo de lo que establecieron como normal.

Destaco la idea que trasmiten al decir que la camaradería se ha perdido, que el espíritu de lucha y cambio ha quedado mermado, no hay opción de fuerza para cambiar la realidad, unas generaciones absorbidas por la comodidad del conformismo han hecho que la sociedad crea en lo que ve y no en lo que puede ser, establezca nuevos mecanismos de control, pero ahora  introduciendo ideales y marcando objetivos vacíos mediante sus ingeniería divulgativa. Parece que solo el radicalismo hace despertar la necesidad. 

Se el mejor del mundo

Eres libre de decidir, es tu vida tu mundo

Dicen y dicen

http://www.flickr.com/photos/sr_esperpento/8796332525/ (FOTO)

“Érase una vez,

en un país libre,

un príncipe

al que la policía le pilló un chivato con marihuana,

se lo quitó para fumarse un porro

y además le multaron.”

Así vas a tener que contarle los cuentos a tus hijos como seas un padre o madre consumidor/a de marihuana. Pero no uno de esos cuentos que narras para dormir, sino un cuento de mayores. Uno de esos cuentos equivalentes a la primera charla sexual, o esa serie de instrucciones que se dan después de la primera regla.

“Sí, hijo, está prohibida. Ni tu madre ni yo lo entendemos...”

Buscando en el baúl de la exclusión social del siglo en el que vivimos, he encontrado de todo. Cosas ajenas a mí, casos más cercanos, situaciones que incluso casi me rozan, y me he encontrado a mí. Al Carlos Garrigós Martí consumidor de marihuana.

Muchos tabúes existen fuera de este mundo y están en boca también de los propios consumidores, y es que el tema “marihuánico” es algo desconocido. Pocos saben qué está dentro de la ley, qué está fuera. Pocos saben qué pasa con toda esa marihuana confiscada (lo mismo con la coca (desde aquí aprovecho para mandar un saludo a los coleguis antidisturbios)). Y, más importante aún, pocos saben qué efectos tienen y he ahí el problema en cuestión. El nacimiento de los prejuicios.

“Sí, hijo, nos persiguieron por todas las calles, no pudimos vivir en paz. La gente miraba y destrozaba con sus juicios morales… No sé hasta qué punto eran ellos los que nos evitaban, o justo al revés.”

Desde las raíces hasta el tallo más alto, la marihuana es toda planta. Más natural, más química, es verdad, pero toda planta. De aquí nace la mayoría de “sinrespuestas” de tantos consumidores que no entienden cómo una infusión que te deja grogui puede ser legal y la maría no. No entienden tampoco cómo el tabaco y el alcohol están dentro de los libros constitucionales, a costa de llenar las grandes arcas del estado (vacías a simple vista, pero hasta el culo en su doble fondo) y, sin embargo, su estilo de vida está tan mutilado como aquel que no tiene unos harapos llamados “papeles”. Porque seamos sinceros, hay dos bandos, la legalidad y el resto. No hay niveles. Al menos no para el que cachea.

“Suerte que a mis dos amigos no les gustaban las riñoneras, ni las camisetas sin mangas, porque los dos policías ya habían bajado del coche:

-A ver, chicos, hemos visto ciertos indicios de estar haciendo algo que no corresponde. Así que, si me sois tan amables, vais a ir poniendo de uno en uno todo aquello que llevéis en los bolsillos y la mochila. Y tú, -dijo dirigiéndose a mí- tú vas a ser el último.”

Creo que poco cabe comentar. Quedaría vacía una comparación tan obvia.

Me dicen de los prejuicios que le tengo a la policía, me dicen de lo perjudicial que puede ser para mi salud (y, sin embargo, por ahí andan recomendándolas para ciertos tratamientos), me dicen que no sé dónde estoy metido. Me dicen y dicen y no saben ni cómo decirlo para creérselo ellos mismos.

Me dirigen la palabra pero no me hablan. Me dicen y me excluyen.

//

Antes de hablar de la foto, no me cuesta reconocer que fumé marihuana mientras la hacía y que la jodida me abrió la mente. Creo que intenta reflejar un poco el sentimiento de exclusión que sufren aquellos que consumen marihuana. Cómo un vaso, una pared rígida y dura, separa dos partes de la naturaleza. 

Cómo separa el verde, del verde.

Un saludo, y au a pillar.

No te manches, no toques y estate quieto

Todos hemos escuchado las frases que hoy en día más dicen las madres a sus hijos, no te manches, no toques y estate quieto.

Al escucharlas pienso si las madres han olvidado que los niños y niñas son precisamente eso, niños y niñas, están en la época de descubrir, explorar, usar su imaginación, su curiosidad..., y ese afán por descubrir, conlleva ensuciarse, moverse y tocar.

Hoy en día las madres prefieren que sus hijos sean sumisos, que no se muevan mucho y que estén calladitos, incluso si para ello tienen que comprarles el videojuego de moda, consiguiendo con esto sus propósitos, sin ver que con todas estas acciones cortamos la libertad que tienen los niños, su época de explorar y de aprender a realizar lazos con otras personas, a compartir y a arreglar sus propias discusiones.

Parece que los padres han olvidado su época de salir a los parques, ensuciarse y llegar a casa con peladuras y golpes, a los cuales tu madre solo decía “eso no es nada”, les daba un beso y a correr. Hoy en día los padres sobreprotegen a sus hijos hasta el punto de que se está produciendo un aumento de hiperactividad o falsa hiperactividad en los niños y niñas, que lo único que necesitan es poder salir al parque y disfrutar con otros niños y niñas de su edad, quemar la energía que a todos los niños les sobra, en lugar de tenerlos en casa enfrente de la televisión con los videojuegos o los móviles última generación, incluso con internet, llegando también en algunos casos a atiborrarles a pastillas innecesarias.

Con todo esto quiero decir, que los padres de hoy deberían de hacer una reflexión y recordar que lo que aprendes de niño lo utilizas de adulto, y que todo lo que ellos le enseñen a sus hijos, es lo que estos podrán llegar a ser en un futuro. Los niños son niños, y por ello deben de disfrutar, sin importar si se manchan, si tocan o si no paran quietos, es su forma de desarrollar su personalidad, su imaginación y sus futuras habilidades sociales.

Generación perdida

Según datos del Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero (PERE), desde el 2009 han emigrado casi 350.000 españoles, la mayoría de ellos jóvenes.

Cada día se escucha más lo de la “generación perdida”, término que se utiliza para hablar de los jóvenes entre 16 y 29 años que se encuentran en paro, que tienen estudios primarios o de educación secundaria. Este término se empezó a utilizar con la llegada de la crisis, la cual impide a los jóvenes la entrada al mundo laboral, y además, su futuro es poco alentador, ya que cuando la crisis llegue a su fin, las empresas apostarán por los jóvenes recién licenciados, por lo que deja al sector que nos estamos refiriendo, fuera de este requisito.

Todo esto es lo que hace que hoy en día los jóvenes españoles estén utilizando la única salida que les queda, no siempre con éxito, de marcharse del país, buscando, ya no un futuro mejor, sino simplemente un futuro.

ahí va un llibre, a qui vuiga

El Cabanyal. Un barrio patrimonial a rehabilitar

"La historiadora Trinidad Simó visita de nou el Cabanyal, 40 anys després d'incloure en la seua tesi doctoral un apartat dedicat al barri anomenat "El modernisme valencià popular". Tal com va fer als anys 70, en aquest recorregut l'acompanya el fotògraf Francesc Jarque. Mitjançant el text i les imatges, el volum pretén deixar constància de com està el barri en l'actualitat, tenint en compte tots els canvis produïts ens els 40 anys que separa les visites. Tanmateix, el barri segueix viu, la trama urbanística és la mateixa, continuen en peu molts edificis que li donen caràcter i el carrer, malgrat que amb molts més cotxes, continua sent el punt de trobada del veïnat, on es parla, s'intercanvien opinions, es mira i es pren la fresca. El volum fa un repàs de la història del Cabanyal, des del seu origen com a barri mariner al segle XVIII, fins a la més recent actualitat de resistència"

 A quien le interese la dichosa prolongación de la avenida Blasco Ibáñez, éste es su libro, comprelo YA (no soy amigo de la escritora, pueden sonreir). 

 Cuando llegué a Valencia city, mi primer hogar estaba en el Cabanyal, por lo que compartí muy buenos momentos (guiño, guiño)...es un barrio precioso, lleno de personas humanas, que hoy por hoy, como mínimo, se agradece. se trata de un barrio especial, patrimonial, el cual quieren destrozar, con la excusa de llegar al mar directamente por blasco ibañez...será que por la avenida del puerto y la de los naranjos no se puede (esto último, es ironía...gracias, gracias). bueno, como yo soy el más listo de la clase, ya se lo que quieren...dinero, dinero y un poquito más de dinero. 

Derribar, especular, construir y vender...hasta ahí lo dejo, que sino no se leerán el libro (ya se que tampoco lo harán, pero es como un consuelo).

En definitiva, lo que realemente se rescata de todo esto...son las personas, aquellas que siguen resistiendo y luchando por convivir en su barrio, y construir un mundo en el que podamos ser, sencillo no?

 

 Cambiando de tema, para no hacer otra entrada, adjunto link del video. corto y preciso. 

 http://www.youtube.com/watch?v=i4bccC-Wn5Q

Al final de este curso, el tema de los prejuicios se ha tratado con continuidad.

A continuación, un copy-paste de una oración llevada a la luz por nuestro compi Adrian, en sus momentos más intensos…”La marginación se crea en el momento en que nace la desigualdad entre personas y comienzan a surgir los prejuicios" 

Pues eso, es importante conocer a las personas, y eliminar todo lo que hay detrás; lo que quieren que haya detrás.

ya que todos estamos subiendo enlaces para agradar a Eli (buenísima profesora, por cierto (un 8 no estaría nada mal)), los invito a asistir a la última clase de este curso, que va de este tema.

salud...os 

 

 

Per a reflexionar sobre ser fidel als principis d'un mateix i plantejar-se com viure la nostra vida: com volem o com volen que la visquem.

http://www.youtube.com/watch?v=wRywon-8yjo

Estamos sordos a esta realidad.

Fragment molt interessant del llibre "Diccionari per a ociosos" de l'assagista Joan Fuster.
Un reflex de la nostra realitat.

"...Així com segons l'il·lustre filòsof de l'Antiguitat el homens no ens adonem del so -so- més o menys melodiós que l'univers emet en funcionar, hi ha qui assegura que tampoc els veïns de les cascades del Niàgara no "senten" el fragor continu de les aigües en aquests coneguts saltants. La raó de totes dues insensibilitats acústiques seria idèntica: el fet d'estar acostumats al soroll en qüestió, fins al punt de <<ja>> no percebre'l.

  [...]Sigui com sigui, aquestes consideracions, més aviat indecises i frívoles, miren de subratllar un fenomen que les supera i inclou, el mecanisme del qual hi queda especificat. Penso en el poder enervant de moltes formes d'<<habitualitat>> que se'ns imposen o que acceptem, i que mediatitzen infinits aspectes de la nostra vida quotidiana. En un pla diguem-ne privat, hi ha les <<rutines>>  les petites <<rutines>>  insignificants, domèstiques, banals, condensadament confluïdes en l'<<anar fent>> més vulgar. Immersos en elles, no acabem de veure com condicionen o enterboleixen la desimboltura del nostre comportament. Moltes <<rutines>>   a força de ser-ho, se'ns converteixen en autèntics tabús, alhora inhibidors o coercitius. Si fa no fa, això passa igualment en l'àrea de les relacions socials, públiques. Ací, certes "habituds", si duren i si s'estableixen amb una penetrant importància -cosa no insòlita-, arriben a esmussar-nos els <<sentits>>: els nostres sentits civils. La particular <<sordesa>> que ens impediria de sentir la "música de les esferes", o que impedeix de sentir l'estrepitosa caiguda del riu als indígenes del Niàgara, es reparteix i s'instaura en qualsevol de nosaltres davant d'una altra mena d'<<habitualitats>> . En la pràctica, som "sords" per a tot allò que se'ns transforma en <<costum>> aclaparador i atapeït. Correm el risc permanent de trobar-nos en un equívoc paralitzant: que 'l'habitual' se'ns aparegui com a <<normal>>  i que aquesta <<normalitat>> sigui acceptada per nosaltres mateixoa unes vegades com nona i santa, i d'altres com a segura i inviolable.

   Podríem reflexionar-ho amb el problema de la llibertart. [...] Un home que s'hagi <<acostumat>> a viure en un ambient on la subjecció i el dictat superior donen el to, pot <<ensordirse>>  _ quedar sord_ davant la manca de llibertat que el  rodetja i l'opremeix. L'home que, per contra, s'ha <<acostumat>> a les dolceses de l'opció i del desembaràs, també pot ser <<sord>> als avantatges de la seva situació. El primer, ensopit per la tirania, probablement no és capaç ni de mesurar la violència de les mutilacions que li infligeixen en la seva dignitat; el segon, confiat en les presumptes garanties legals, probablement olvidarà la responsabilitat i la precarietat del seu benefici __ el benefici de la llibertat. Aquests dos perills, ben sovint, roseguen o emmetzinen les arrels de la conducta civil dels individus, sigui quin sigui el règim polític en què s'istal·lin. El <<costum>> adquireix una insidiosa eficàcia anestesiadora. D'aquí que, si no sabem oposar-hi una resistència lúcida i vigilant, el ciutadans es vegin comdemnats a un destí d'obnubilada passivitat.

 [...] Totes dues espècies de <<sordesa>> condueixen a prendre per <<natural>> allò que només és <<habitual>> . L'<<habitualitat>>, o "habituació", en aquest cas com en tants d'altres, no fa sinó atarantar i deprimir. [...] La nostra <<sordesa>> a la llibertat o la manca de llibertat, si és crònica, ens exposa a una deformació irreversible.El <<costum>>  que de moment es limitava a ensopir-nos, a la llarga arriba a erosionar d'una manera profunda les nostres millors defenses morals."

Acostumbrarse, es otra forma de morir