dijous, 25 d’abril del 2013

L’educació com a ferramenta de control


El sistema socioeconòmic de producció condiciona, en un grau o altre, fins els últims aspectes de les nostres vides, des de les nostres relacions personals i professionals fins a la nostra relació amb el nostre entorn natural i la nostra salut. Sens dubte, el sistema educatiu no permaneix al marge d’aquesta influència. El paper de l’escola en el sistema capitalista es el de reconèixer als individus que li poden (i li van a) donar continuïtat al sistema per desenvolupar i garantir la seua supremacia per damunt d’altres.
Com exclou el sistema educatiu? Doncs generant mecanismes pedagògics unidireccionals, és a dir, la interacció entre professor i alumne resulta nul·la, ja que el professorat es presentat com un “ser suprem” coneixedor de tot, plantejant l’educació  de manera que el professor exposa una determina informació (a l’estil d’una classe magistral) sense donar-li la menor importància a la capacitat d’anàlisi (o de crítica) que els seus alumnes puguen generar, sense promoure la participació activa de l’alumnat. D’aquesta manera es promou el fals apoliticisme, l’individualisme i la competència innecessària entre els estudiants, per demostrar qui pot aconseguir millor nota.
En relació a aquesta reflexió, m’agradaria afegir la visió que va donar Roger Schank a un vídeo del programa de divulgació científica anomenat “Redes” (que presenta el divulgador Eduard Punset). Aquest home defèn que el tipus d’ensenyança o metodologia que s’aplica majoritàriament avui en dia és una en la que el professor entra a classe i explica la lliçó corresponent mitjançant un llibre. Però el problema és que un alumne al dia següent entra a classe i no se’n recorda d’allò que el professor ha dit, i aleshores s’ha d’aplicar un tipus d’avaluació (per general, un examen) per dictaminar si l’alumne ha aprés o no.
I què es el que passa amb els exàmens? Doncs que avui en dia s’utilitza l’element universal de l’examen estandarditzat per avaluar-nos a tots, i damunt de la mateixa manera (tot el món no té les mateixes capacitats, ni els mateixos ritmes d’aprenentatge). A més, els pares proposen recompenses als seus fills si trauen unes determinades notes, com una moto, videojocs, etc. No s’està posant massa pressió cap als alumnes?, Què passa si la manera d’ensenyar que s’ofereix avui en dia no ajuda a eixa persona a aprendre?, Que es menys intel·ligent que la resta, o que necessita altre tipus de metodologies?
A més, l’aplicació per part dels mestres d’ensenyar per mitjà d’un llibre de text (amb molt de temari) no representa el que deuria ser el sistema educatiu actual, el del segle XXI. L’única metodologia que es pot imposar seguint els llibres de text és la de “l’explicació”. Açò provoca una pèrdua de les habilitats del professor a l’hora d’innovar, de poder gaudir del temps que té per donar classe (i no anar angoixat per donar uns continguts dins del termini establert) i així poder passar de ser un ‘orador’ que dóna coneixement a convertir-se en un ‘mediador’ entre els seus alumnes i el que han d’aprendre, reforçant en cada alumne les seues capacitats o habilitats més desenvolupades. A. Gabilondo, en una ponència titulada “La paraula singular, plural i comú del professor”, va dir una frase que resumeix, en la meua opinió, el que ha de ser el paper del professorat a les aules: “Un bon mestre no es aquell que diu ‘aprèn com jo’, sinó que diu ‘aprèn’ amb mi”.
Un professor o professora que a les seues classes sols explica ell, donant-ho tot per sabut, sense deixar participar als seus alumnes, i que aquestes explicacions estiguen basades en un llibre estandarditzat està imposant (encara que no siga conscient) una sola manera de fer i de vore les coses, establint que totes aquelles maneres de pensar que tinguen els seus alumnes els facen pensar que no son vàlides o adequades.
Es per això que el professorat, de forma general, tendeix a buscar un major desenvolupament d’aquells alumnes que responen a un patró de conducta determinat, és a dir, sobre aquells que tenen més desenvolupada les “intel·ligències” lingüística-verbal o lògica-matemàtica, resultant exclosos del sistema educatiu aquells que tenen més facilitat en altre tipus “d’intel·ligències” (com la musical, la corporal, la inter i intrapersonal, etc.). Aquests últims tindran que adaptar-se a les exigències del sistema educatiu actual, podent provocar l’abandonament de l’educació i provocant un rebuig en la inserció d’aquestes persones en la vida socioproductiva.
Aquesta realitat la podem comprovar (i segurament ve determinada en gran part) amb les proves d’avaluació externa dels sistemes educatius que es realitzen, sent una de les destacades el conegut com ‘Informe PISA’ (impulsat per la OCDE), on el que es valora en l’estudiantat son la comprensió lectora, matemàtica i de ciències naturals. A l’article “Educación: mal diagnóstico, malas políticas” de José Saturnino Martínez García, es fa referència a com, en l’avantprojecte de la LOMQE, aquesta manera d’entendre i d’enfocar l’educació es veurà reforçada:
 “Para que la democracia funcione bien es necesario que el debate público esté bien informado. Por desgracia, en el ámbito educativo ha cuajado una opinión pública (o por lo menos publicada) totalmente errónea. Parte de los errores que está cometiendo el Partido Popular tienen que ver con hacer suyo ese “sentido común”. El diagnóstico equivocado viene a decir que tenemos una alta tasa de abandono escolar debido a nuestros mediocres resultados en PISA. De ello se desprende que si mejoramos en PISA, bajará el abandono escolar. Por ello Wert se propone limitar el currículum de la enseñanza obligatoria a lo que se evalúa en PISA y otras pruebas internacionales (lectura, matemáticas, ciencias e inglés), dejando de lado otras áreas de conocimiento, como ciencias sociales, arte o incluso humanidades (…)”.
És cert que es important estar capacitats en quant a comprensió lectora, lògica-matemàtica i en ciències naturals, però també es cert que es deixen de costat molts altres aspectes relatius a la formació integral d’una persona, de cara a aconseguir ciutadans i ciutadanes crítiques i participatives amb el món que ens envolta.
L’educació no deuria estar al servici dels grans organismes socioeconòmics que l’únic que busquen es la rendibilitat i la eficiència econòmica. 

2 comentaris:

  1. Referències bibliogràfiques:

    - Vídeo Redes amb Roger Schank: http://www.youtube.com/watch?v=tw1VVjvMF9k

    - Video Redes amb Howard Garner (teoria de les intel•ligències múltiples): http://www.youtube.com/watch?v=DUJL1V0ki38

    - Conferència titulada “La paraula singular, plural i comú del professor”, impartida per Ángel Gabilondo en el Vé Congrés d’Educació de l’Alcúdia, celebrada el 29-09-2012

    - “Educación: mal diagnóstico, malas políticas”: http://www.eldiario.es/agendapublica/Educacion-mal-diagnostico-malas-politicas_6_56404369.html

    ResponElimina
  2. Totalmente de acuerdo contigo Dídac, es aberrante que en pleno siglo XXI dentro de las aulas el adiestramiento se anteponga al descubrimiento de las cosas para que cada persona pueda ir adquiriendo las técnicas y herramientas necesarias para formarse como persona. El currículum oculto es el de formar “borreguitos” y perdón por la expresión de la palabra, ha de perdurar la especie en este sistema capitalista. No interesa que primen las personas con criterio propio capaces de ser críticos y transformadores de otra sociedad. La crisis de valores que existe ha sido producida con toda la intencionalidad por las grandes masas que controlan el poder y la gran mayoría de nosotros seguimos dejándonos llevar, hasta incluso les aplaudimos.

    ResponElimina