Necessitat de redefinir el concepte de ciutadania.

Al llibre titulat “Ciudadanía e Inclusión Social: El Tercer Sector y las políticas públicas de acción social”, i coordinat per l’autor Joan Subirats, s’aporten una sèrie de dades sobre la participació de la gent en aquelles entitats que atenen aspectes més socials  de la població.  És a dir, les relacionades amb els àmbits de l’educació social. Observant-les, veiem com la gent no sol participar (tant com deuríem). Es curiós, ja que en aquesta època de crisi en la que ens trobem s’està articulant un discurs de crítica (que no crític) amb aquest sistema desigual en el que ens troben i amb totes (o almenys quasi totes) les persones que ocupen un càrrec de responsabilitat pública. “Todo es una mierda”: El pensament còmode.

La crisi i les seues conseqüències han generat una resposta generalitzada que ha sorprès fins els més escèptics, els quals no pensaven (o havien perdut tota esperança) de que realment hi haguera una consciencia crítica en la societat: és a dir, gent compromesa amb formes de viure i d’organitzar-se amb els i les altres. Però era (i es) necessari un pas endavant. No serveix de res criticar i assenyalar, sinó proposar i reparar. Guanyar la iniciativa. Del que es tracta ací es d’un model que ja no ens ofereix perspectives millors. Ens inunden les retallades i quasi l’únic que fem és dir “no”. És un discurs molt pobre i molt superficial. El catedràtic de Filosofia Ángel Gabilondo ofereix una bona reflexió en aquest sentit: “hay muchas palabras y muchas actividades, pero poca palabra y ninguna acción”. Steiner, en la mateixa línia, es refereix a l’època de l’afterword (després de la paraula), en clara referència a la poca vitalitat i energia dels arguments i discursos actuals. Ja fa temps que la persona rebel és aquella que diu “no”. Els ciutadans i ciutadanes crítiques hem de negar-se a dir solament “no”. Hem de fer alguna cosa més.

Però com?, com dir coses?, des d’on i a qui? El pensament còmode ens fa veure que poder opinar lliurement no és realment un poder. No serveix de res expressar-se front a les tendències hegemòniques per ser absorbit per tots els discursos populistes i demagògics dels qui es creuen organitzadors del sistema. Hem de reconèixer que ara tenim perduda la batalla. El seu discurs està regit per estereotips, per les pantalles (doncs dominen els principals mitjans de comunicació) i la espectacularitat.

Aquest sistema ha incubat societats que tendeixen cada vegada més cap a l’individualisme. Podem parlar de “l’època de la unidireccionalitat”, és a dir, pertanyem a una societat on els vells esquemes de la ‘democràcia representativa’ són en bona mesura els responsables del buit de contingut del concepte de ciutadania. Una vertadera democràcia és aquella en la que podem participar en la millora de la nostra societat i que ens tinguen en compte (valga la redundància). Bé, no ens donen tan sols ni l‘oportunitat. Tot és en una direcció: retallades, retallades, i més retallades, “heu de fer açò o allò per eixir d’aquesta crisi”, etc.

Tot i semblar que la majoria estem a favor d’una major qualitat democràtica, paradoxalment, i des d’una perspectiva sociològica, al llibre de Subirats es parla de l’aparició de la “classe ansiosa”, més preocupada per defendre les seues pròpies posicions socials i d’identificar als “enemics” que de descobrir els vincles que els uneixen amb els altres subjectes de les comunitats de les que formen part. En aquest sentit, per tant, no deu sorprendre el sorgiment de comunitats i identitats basades en l’exclusió dels altres, i aquest és, curiosament, l’únic “ciment” que està aglutinant a la gent.

És per això que avui en dia es fa més que necessària la ciutadania. Una ciutadania participativa on els projectes sorgisquen a partir de la pròpia iniciativa i de la necessitat. Projectes que estiguen arrelats a la comunitat. Avui més que mai es fa més present el concepte de xarxes comunitàries, lo glocal, és a dir, no pensar solament en les solucions d’allò immediat (en una dimensió més local), sinó que eixa resposta té que ser pensada, oferida i realitzada com expressió d’un projecte, d’una aspiració i d’una proposta de més llarg termini i global.