L’escala fosca del
desig no té barana.
Maria-Mercè Marçal
Cada
vespre es balanceja suaument sobre el buit. A poc a poc, amunt i avall,
enganxant el cos ple de blaus al trapezi que la manté viva. No pot, però,
mantenir aquell ritme suau durant massa estona i de seguida ha d’iniciar la
sèrie d’exercicis. Davall d’ella, el públic descriu un gran cercle en forma de
diana i murmureja expectant. La trapezista és l’escollida, la perla més
valorada, l’estrella de la nit. L’única capaç de fer la més gran de les
piruetes amb cara d’àngel o cos de purpurina.
Comencen les primeres cabrioles. Una,
dues, tres, quatre i fins a set de seguides. El dolor creix però ella el
dissimula. La concurrència xiscla: “Quina joia!”. Els més menuts, fins i tot,
ploren d’una manera que es confon amb el riure i que provoca estranyes ganyotes
en la cara dels infants. L’amo del cric, gros, amb bigot i frac, també ha
baixat a l’arena i es mossega les ungles amb aquell moviment nerviós que no ha
arribat a controlar mai. Darrere seu, el domador de tigres de Bengala, el que
aconsegueix que les feres s’amansisquen amb un sol cop de fuet, creua els dits.
Més enllà, el pallasso de les dues cares oposades colpeja neguitós el barret de
goma sobre els amples pantalons de quadres blaus i taronja. Tots es deleixen
per veure quin extrem és capaç de temptejar. Fins i tot els taquillers i els
acomodadors han aturat la feina per a enlairar la vista al cel, a l’infinit, on
la trapezista es juga la vida intentant descriure el cercle perfecte sobre el
buit.
A les llargues vesprades d’assajos
sempre l’encoratgen. A cau d’orella li xiuxiuegen “ets una gran trapezista” i
“encara podries anar més lluny” i acaben amb un “vinga, dóna-ho tot, fes-ho!”.
Aquesta pressió esgota la trapezista, però alhora li sembla que si tanta gent
li ho diu deu ser perquè no s’esforça prou. Hauria d’assajar més? Li hauria de
dedicar encara més hores a aquell moviment tan compromès i delicat i alhora tan
sec i dolorós amb què faria embogir
l’audiència? I mentre ho pensa, es
planteja si podrà suportar tot allò i si definitivament s’atrevirà a fer el
salt endavant. Sobretot quan, com ara, es troba allà dalt, tota sola, entre la
vida i la mort, i sota el cel ennuvolat i gris que divisa pel zenit de
l’envelat de color porpra estampat amb estels de cinc puntes daurades.
“Avui ho faré, avui ho intentaré” i els
moviments es fan més durs, més salvatges, més intencionats. S’enlaira i pren
força reculant fins al límit. El públic s’anima i el xivarri creix emocionat.
S’atura en sec, i la gentada fa un silenci que en qüestió de mig segon esdevé
un clam eixordador: “Més, més!” i “Vinga, tu pots fer-ho!”. Els acomodadors ja
no saben on posar-se les mans de tan eufòrics, l’amo del cric i el domador
s’abracen oblidant velles disputes i el pallasso de les dues cares oposades
deixa de colpejar neguitosament el barret de goma contra els pantalons de
quadres blaus i taronja per agitar-lo en l’aire una vegada i una altra.
L’envelat emmudeix. La trapezista es
deixa anar i llisca com una delicada ploma entre el no-res. Tot sembla
aturar-se en una pausa còsmica. Lentament fa una tombarella mentre descriu un
vuit amb els braços i les cames. Els espectadors es congelen, els acomodadors
es congelen, l’amo del circ es congela, el domador es congela, el pallasso de
les dues cares oposades es congela, fins i tot la suor que projecta la
trapezista queda glaçada a l’infinit. Enfronta el doble mortal, es deixa caure
a terra, esmorteix el cop amb les cames delicades i... tatxín! Obri els braços
i fa una reverència elegant. Després somriu i es mossega els llavis inflats.
El circ tremola amb l’exercici de la
trapezista, la banda toca cançons de festa i xerinola, l’amo es palpa la
butxaca, el domador plora i el pallasso de les dues cares oposades llança el
barret i l’aire. La trapezista calla, mira cap a la grada, fa mitja volta i
marxa cap a la caravana.
L’endemà la televisió estatal difon les
imatges del marit. Un llençol blanc cobreix el cos estés enmig d’un bassal de
sang al sofà de la caravana. El mànec d’un ganivet de cuina li sobreïx a
l’altura del coll. Al volant de l’automòbil, la trapezista somriu amb els
llavis inflats mentre mira de reüll la filla de tres anys que juga innocent amb
un ós de peluix al seient de darrere. “Per fi m’he atrevit”, pensa. “Per fi ho
he aconseguit”.
SARRIÀ, X. (2008): “Històries Del Paradís”. Bromera.
Alzira
Els
problemes de la nostra vida personal ens condicionen dia a dia. Personalment
pense que el pitjor que pot passar-li al esser humà, és que un altra persona et
faci sentir menuda, insignificant, dèbil, fràgil, inculta... que altra persona
creixi, acosta de enfonsar la nostra autoestima o inclòs la nostra vida, totes
aquestes coses ens impedeixen aconseguir complir els nostres somnis, ni tan
sols pensar-ho. Però per a una persona,
tant home com dona, és molt complicat veure la realitat quan es troba en
aquesta situació.
Aquesta
història, te un final més o menys obert i deixa que cadascú, amb la seua
imaginació acabi aquest relat... La trapezista a pesar de ser l’estrela del
circ durant molt de temps, mai s’havia atrevit a realitzar aquest
espectacle...però pot ser pels crits emocionats del públic, o per la cara de
sorpresos dels seus companys, o simplement perquè ella es veia en forces... no
importa el perquè, ho va aconseguir... i seguidament tota aquesta eufòria, la
força i la valentia que tenia, la va portar a acabar amb la vida del seu home.
A pesar de que això comporta unes conseqüències, ella ara sap que ha
col·laborat en que la seua nena tinga l’oportunitat de ser feliç.
