Vos deixe ací aquest video que hem va agradar molt i volia comparti-lo amb vosaltres. :)
http://elcomercio.pe/actualidad/1621757/noticia-conmovedor-poema-amor-hombreobsesivo-compulsivo-video

A tots i totes,

Estudiantes i estudiants, 

Tot i que la nostra assignatura ja ha acabat, anem a deixar obert el nostre blog per tal de que puga seguir sent un lloc d’encontre i un espai –voluntari- per a seguir d’alguna manera aprenent junts. 

Dir-vos que ha estat una satisfacció compartir l’espai de l’aula amb totes i tots vosaltres i transportar-lo més enllà dels murs que la dibuixen... 

Agrair les valoracions, crítiques i reflexions (positives, negatives o constructives) rebudes en torn a les classes, la meua tasca i especialment, per la valoració entorn a l’aprofitament dels continguts i activitats. Gràcies per l’esforç i per la participació generalitzada, per les vostres aportacions i per compartir tantes reflexions, crítiques i plantejaments...

   “ (...) ensenyar és un acte creatiu, un acte crític i no mecànic. 

          La curiositat de  professors i alumnes en acció, es troba 

   en la base d’ensenyar-aprendre”.

per tot un plegat d’ anècdotes compartides, de la il•lusió posada en les fotografies, les experiències relatades; desitje que la imaginació sociològica ocupe un lloc en el camí de la “construcció” personal, acadèmica i professional de cadascuna i cadascú de vosaltres. 

Res més, a setembre us convocaré per tal de preparar l’ exposició fotogràfica. Passeu molt bon estiu. 

 “L’educació és una obra d’art” 

 Freire, Pedagogia de l’esperança 

Eli

 Vos deixe un regalet,
 https://www.youtube.com/watch?v=GjKWoP6uV2o 

Tan sols cal un poc d'equilibri.

EQUILIBRI

L’escala fosca del desig no té barana.

Maria-Mercè Marçal

Cada vespre es balanceja suaument sobre el buit. A poc a poc, amunt i avall, enganxant el cos ple de blaus al trapezi que la manté viva. No pot, però, mantenir aquell ritme suau durant massa estona i de seguida ha d’iniciar la sèrie d’exercicis. Davall d’ella, el públic descriu un gran cercle en forma de diana i murmureja expectant. La trapezista és l’escollida, la perla més valorada, l’estrella de la nit. L’única capaç de fer la més gran de les piruetes amb cara d’àngel o cos de purpurina.

         Comencen les primeres cabrioles. Una, dues, tres, quatre i fins a set de seguides. El dolor creix però ella el dissimula. La concurrència xiscla: “Quina joia!”. Els més menuts, fins i tot, ploren d’una manera que es confon amb el riure i que provoca estranyes ganyotes en la cara dels infants. L’amo del cric, gros, amb bigot i frac, també ha baixat a l’arena i es mossega les ungles amb aquell moviment nerviós que no ha arribat a controlar mai. Darrere seu, el domador de tigres de Bengala, el que aconsegueix que les feres s’amansisquen amb un sol cop de fuet, creua els dits. Més enllà, el pallasso de les dues cares oposades colpeja neguitós el barret de goma sobre els amples pantalons de quadres blaus i taronja. Tots es deleixen per veure quin extrem és capaç de temptejar. Fins i tot els taquillers i els acomodadors han aturat la feina per a enlairar la vista al cel, a l’infinit, on la trapezista es juga la vida intentant descriure el cercle perfecte sobre el buit.

         A les llargues vesprades d’assajos sempre l’encoratgen. A cau d’orella li xiuxiuegen “ets una gran trapezista” i “encara podries anar més lluny” i acaben amb un “vinga, dóna-ho tot, fes-ho!”. Aquesta pressió esgota la trapezista, però alhora li sembla que si tanta gent li ho diu deu ser perquè no s’esforça prou. Hauria d’assajar més? Li hauria de dedicar encara més hores a aquell moviment tan compromès i delicat i alhora tan sec i dolorós  amb què faria embogir l’audiència? I mentre ho pensa,  es planteja si podrà suportar tot allò i si definitivament s’atrevirà a fer el salt endavant. Sobretot quan, com ara, es troba allà dalt, tota sola, entre la vida i la mort, i sota el cel ennuvolat i gris que divisa pel zenit de l’envelat de color porpra estampat amb estels de cinc puntes daurades.

         “Avui ho faré, avui ho intentaré” i els moviments es fan més durs, més salvatges, més intencionats. S’enlaira i pren força reculant fins al límit. El públic s’anima i el xivarri creix emocionat. S’atura en sec, i la gentada fa un silenci que en qüestió de mig segon esdevé un clam eixordador: “Més, més!” i “Vinga, tu pots fer-ho!”. Els acomodadors ja no saben on posar-se les mans de tan eufòrics, l’amo del cric i el domador s’abracen oblidant velles disputes i el pallasso de les dues cares oposades deixa de colpejar neguitosament el barret de goma contra els pantalons de quadres blaus i taronja per agitar-lo en l’aire una vegada i una altra.

         L’envelat emmudeix. La trapezista es deixa anar i llisca com una delicada ploma entre el no-res. Tot sembla aturar-se en una pausa còsmica. Lentament fa una tombarella mentre descriu un vuit amb els braços i les cames. Els espectadors es congelen, els acomodadors es congelen, l’amo del circ es congela, el domador es congela, el pallasso de les dues cares oposades es congela, fins i tot la suor que projecta la trapezista queda glaçada a l’infinit. Enfronta el doble mortal, es deixa caure a terra, esmorteix el cop amb les cames delicades i... tatxín! Obri els braços i fa una reverència elegant. Després somriu i es mossega els llavis inflats.

         El circ tremola amb l’exercici de la trapezista, la banda toca cançons de festa i xerinola, l’amo es palpa la butxaca, el domador plora i el pallasso de les dues cares oposades llança el barret i l’aire. La trapezista calla, mira cap a la grada, fa mitja volta i marxa cap a la caravana.

         L’endemà la televisió estatal difon les imatges del marit. Un llençol blanc cobreix el cos estés enmig d’un bassal de sang al sofà de la caravana. El mànec d’un ganivet de cuina li sobreïx a l’altura del coll. Al volant de l’automòbil, la trapezista somriu amb els llavis inflats mentre mira de reüll la filla de tres anys que juga innocent amb un ós de peluix al seient de darrere. “Per fi m’he atrevit”, pensa. “Per fi ho he aconseguit”.

SARRIÀ, X. (2008): “Històries Del Paradís”. Bromera. Alzira

Els problemes de la nostra vida personal ens condicionen dia a dia. Personalment pense que el pitjor que pot passar-li al esser humà, és que un altra persona et faci sentir menuda, insignificant, dèbil, fràgil, inculta... que altra persona creixi, acosta de enfonsar la nostra autoestima o inclòs la nostra vida, totes aquestes coses ens impedeixen aconseguir complir els nostres somnis, ni tan sols pensar-ho.  Però per a una persona, tant home com dona, és molt complicat veure la realitat quan es troba en aquesta situació.

Aquesta història, te un final més o menys obert i deixa que cadascú, amb la seua imaginació acabi aquest relat... La trapezista a pesar de ser l’estrela del circ durant molt de temps, mai s’havia atrevit a realitzar aquest espectacle...però pot ser pels crits emocionats del públic, o per la cara de sorpresos dels seus companys, o simplement perquè ella es veia en forces... no importa el perquè, ho va aconseguir... i seguidament tota aquesta eufòria, la força i la valentia que tenia, la va portar a acabar amb la vida del seu home. A pesar de que això comporta unes conseqüències, ella ara sap que ha col·laborat en que la seua nena tinga l’oportunitat de ser feliç. 

"La violencia está por todos lados"

Cuando el pueblo no tiene nada que perder su única salida es la lucha obrera...
La violencia simbólica que los que creen ser autoridad utilizan en el día a día en contra de las personas humildes no es natural... Es represión...
La verdad nunca va a ser contada por las voces dominantes...

DISFRUTAD ESTAS VOCES QUE CUENTAN VERDADES...

Rigor

Intereconomía quiere comunicar una información verdadera, rigurosa y coherente en la acreditación de los hechos y la argumentación de las opiniones, respetuosa con las personas e instituciones, con sus bienes y derechos, al tiempo que desea contribuir a desterrar cualquier forma de engaño, mentira, falsedad y manipulación de la vida social y, en especial, de la política.

http://www.youtube.com/watch?v=pumuSRK22w4

“De la servidumbre moderna” comentari critic

“De la servitud moderna és un llibre i un documental de 52 minuts produïts de manera totalment independent; el llibre (i el DVD que conté) és distribuït gratuïtament en alguns llocs alternatius de França i d'Amèrica Llatina. El text va ser creat a Jamaica a l'octubre de 2007 i el documental va ser acabat a Colòmbia al maig de 2009. Existeix d'ell una versió en francès, en anglès i en espanyol. La pel·lícula ha sigut elaborada a partir de fragments malversats de pel·lícules de ficció i de documentals.

L'objectiu central d'aquesta pel·lícula és posar al dia la condició de l'esclau modern en el marc del sistema totalitari mercantil i donar a conèixer les formes de mistificació que oculten aquesta condició servil. Va ser concebuda sota l'única intenció d'atacar de front l'organització dominant del món.”

Així es com comença el text on els autors defenen i expliquen la producció d’aquest documental. Un treball clarament crític i ofensiu contra el sistema mercantil actual, al que vol nomenar sistema totalitari mercantil. El documental descriu perfectament com estem immersos en un mon super-controlat per el sistema, on el mercat, les multinacionals i el capital manen sobre totes les coses. La religió, els estats, la publicitat o la televisió son una forma més de control social que permet que aquest sistema siga funcionant, doncs aconsegueix que siga’m esclaus de la pitjor classe, dels que no saben que son esclaus.

Els autors no s’amaguen a l’hora de difondre quines son les seues conviccions, quina es la seua forma de entendre el món. Es tracta de dur la critica a aquest sistema allí a on no arriba, que es propague i que la gent reaccione segons crega convenient. Ha sigut tatxada de incitar a la violència, però més enllà d’açò tracta de fer consciencies critiques per a formar militants que en un futur puguen dur la revolució tan necessària al món. No dona claus, no tractar de imposar un forma de fer-la, no pretén ser la bandera de cap moviment, només exposa una visió del món.

Però, es realment així? Esta clar que estem immers en un sistema mercantil i capitalista, però, esta tan controlada la societat? Som realment esclaus? Jo pense que si. La societat necessita alliberar-se de tot tipus de dogma, de tot tipus de control que ens imposen. Com fer-ho? No ho se, però segurament aquest tipus de documentals a cinefòrums on es discutisca la rellevància o no d’aquest es una forma de ser crítics, de caminar cap a una millora, de replantejar-se el món. El que si que es segur es que necessitem un canvi, un canvi que ens dugué cap a una humanització del món, si humanització. Hem de trobar-nos com a espècie per a tractar de ser millors, de conviure com a espècie amb l’entorn d’una forma mes saludable i que ens beneficie a tots i no nomes a uns quants.

Aquest documental es una ferramenta per plantejar-se totes aquestes coses, es una ferramenta per a apoderar-se, per reconèixer d’on be la ràbia i la impotència que a sovint sentim. Ara es qüestió de difondre-ho i treballar des del local per arribar al  canvi global. Pot ser siga molt ambiciós, però una vegada em digueren que per arribar al quart escalo tenia que plantejar-me arribar al sisè.

Carles Romero Falomir

Documental: http://www.youtube.com/watch?v=KjXN_qFyIrI 

Olga Vila. El sexisme.

Hola xiquets i xiquetes, soc Olga Vila. He tingut alguns problemetes amb açò del blog i com no trobava una altra solució he decidit penjar el meu comentari des d’aquest correu.

A si vos deixe la  meua reflexió sobre el sexisme en els mitjans de comunicació. Un beset!!

·         VIDEOS D’ANUNCIS SEXISTES

-          http://www.youtube.com/watch?v=vYdos8gvLp8

-          http://www.youtube.com/watch?NR=1&v=AXy5jQCD2kI&feature=endscreen

-          http://www.youtube.com/watch?v=cOmB4RM2Wfg

·         REFLEXIÓ PERSONAL

Per a començar la meua reflexió sobre el tema del sexisme vaig a tractar d’explicar l’existència i els errors des de un punt de vista lingüístic, ja que crec que hi ha una gran confusió sobre alguns termes i crec que es el més important per a començar a que aquest fet desaparega. Existeix una gran confusió entre els conceptes “sexe”, “gènere” i  “sexualitat”. El sexe es lo que fisiològicament diferencia al homes de les dones, la sexualitat fa referència  a l’orientació sexual d’una persona, es a dir, el sexe per el qual et sens atret, i per últim , el gènere que fa referència al papers socials que s’atribueixen a cada sexe en un moment de la història. Des de el meu punt de vista, la confusió entre sexe y gènere, entre el que ve determinat per la naturalesa y entre el conjunt de rols establerts, es el que provoca aquest els problemes de gènere , ja que la societat patriarcal mos ha intentat fer creure que a cada sexe li corresponga un determinat gènere.

Segons dicta la doctrina patriarcal, una dona ha de ser dolça, passiva, submisa, generosa, compromesa, obedient, feinera, responsable y cuidadora de tot el que li envolta; y a un home se li ha de considerar dur, competiu, ambiciós, fort, insensible, laborable y cap de la família. A demés d’aquests adjectius que caracteritzen als diferents sexes, també se li atribueixen una sèrie d’espais i d’accions a realitzar, com per exemple, una dona te que realitzar les tasques domèstiques de la casa (netejar, cuinar i cuidar de la seua família), en canvi, un home ha de treballar per aconseguir un salari que serà la única font de financiació de la família. Açò ho podem veure reflexat en l’anunci que he publicat per a fer referencia a aquest tema.

En aquest punt es on jo observe el gran problema, ja que si no compleixes un dels requisits que estan assignats al teu sexe es quan comencen a tractar com a essers diferents que no s’ajusten a lo que deuen ser, generant en ells un gran conflicte intern i un sentiment d’exclusió. Per exemple, si un xiquet juga amb ninos o una xiqueta juga a futbol, ja es una “marimaxo” o un “mariquita”.

Normalment s’ha cregut que la dona es l’única que sofreix per no ajustar-se al rol que se li adjudica, però també hi ha homes que sofreixen per el mateix i volen escapar d’aquests estereotips que s’han marcat a lo llarg de la história.

Mots xiquets i xiquetes, ambdós sexes, sofreixen per aquesta cuasa. Moltes vegades pot ser mes dolent que el que pensem, pot arribar a sofrir-se bullyng, marginació, i en casos molt extrems, suïcidis.

Cal preguntar-se que qui es el responsable d’aquest problema, i des de el meu punt de vista aquest problema esta causat per àmbits molt clars  i de gran èxit com son els mitjans de comunicació, que avarca des de anuncis fins a programes televisius. Els anuncis sexistes sempre han sigut freqüents, i per això jo e volgut ressaltar tres anuncis televisius on es veu clarament els rols marcats per una societat patriarcal. La influencia d’aquests cada vegada es més freqüent, sobretot en la televisió i cada vegada més en internet, per lo tant lo que es deuria fer es cuidar aquests aspectes i evitar que s’emeten aquests rols predeterminats que no fan altra cosa que fer més gran cada vegada la desigualtat de sexe. 

Per a finalitzar, jo hem planteja aquesta pregunta: ¿es just que qualsevol persona sofreixi a causa de falsos models que s’han creat en la societat depenent dels sexe?¿es justa la mirada desigualitaria que sofreixi aquestes persones?

Tant homes com dones deguem lluitar contra aquesta mirada i deguem lluitar per a desfer aquestes barreres sexistes, ja que tots som persones i mereixem tindre un tracte igualitari.